TransFusión

alguna cosa succeeix al meu voltant. una bomba acaba d’explotar… ho sé. ho sé perquè se’m ha girat el cor; els meus pulmons s’han aturat en el previ moment de començar a agafar aire i m’estic ofegant; l’únic so que circula es el silenci; els meus ulls observen imatges que son seqüències d’escenes que em semblen totalment alienes a mi, les observo com si fossin un film en 3D, histories que a simple vista res tenen a veure amb mi. Alguna cosa ha explotat i no ha passat res que es pugui percebre al meu voltant, només puc sentir els canvis que s’estan produint en el meu cos, en la meva forma de sentir.

Estic aquí, essent jo, la de sempre, la de mai... i no sé si tot això em pertany, si jo pertanyo a tot això, si formo part d’aquest escenari o simplement m’uneix un sentiment nostàlgic, records de tot el què he viscut en aquest mateix espai, amb aquesta gent.

sento distancia, la meva ment ha pres un altre camí però el meu cos necessita sentir la unió amb el meu passat i amb els diferents camins que s’han anat construint des d’altres punts. amb algunes rutes podré crear ponts, punts de trobada que ens mantinguin comunicades; però hi ha altres rutes que, sent molt semblants a les meves, no hi ha forma d’unir-les, perquè els murs que ens separen son molt sòlids i perquè les portes que ens donen pas a visitar a les demès s’han de construir entre dos o mes. els esforços s’han de compartir sinó una es cansa, es desgasta i es debilita.

em sento desorientada per la contradicció corporal de l’emoció de tantes trobades i del dolor que ma creat alguna no-trobada, molt dolorosa. tot i això, estic orgullosa de totes aquelles que, encara que hagin pres altres rutes que no tenen res a veure amb les meves, mantenen la unió d’allò que ens fa iguals, posant forces en seguir creient en nosaltres.